Informació i desinformació sobre el 23-F

Núria Vilamala (@nvilamala3), Marta Vilardell (@martavilardell_) i Marc Vilajosana (@MarcVilajosana).

Incertesa. Un concepte que apel·la a diferents significats. Podem parlar d’incertesa en un moment determinat sobre un esdeveniment futur o bé incertesa sobre la veracitat d’un fet històric. Enmig d’un període de transició democràtica com el que va viure Espanya als anys 80, el cop d’Estat del 23-F va marcar a tota una generació. En aquell moment, els mitjans van ser molt importants, però encara ara tenim dubtes sobre la vertadera història d’aquella nit de febrer.

Els informadors del 23-F

La nit del 23 de febrer del 1981 és coneguda com “la nit dels transistors”. Això és degut a que, durant l’ocupació militar del Congrés dels Diputats, l’únic mitjà d’informació disponible per a la ciutadania era la ràdio. De fet, l’única emissora que retransmetia en directe la votació de la investidura de Calvo Sotelo (i, posteriorment, el cop d’Estat) era la cadena SER. Després de l’entrada dels colpistes al Congrés, es va aturar l’emissió de la Ràdio Nacional d’Espanya i, en el seu lloc, es va emetre música militar. “És el primer moment en el que la gent sap que està passant alguna cosa però encara no sap què”, diu Pere Cullell, periodista i escriptor del llibre El 23-F a Catalunya juntament amb Andreu Farràs (qui també ha realitzat un reportatge audiovisual anomenat El 23-F des de dins).

Juan_Carlos_23-F
El rei Joan Carles I, durant el seu discurs per televisió – Vanitas (EFE)

RTVE va ser ocupada per un grup de militars de la Divisió Cuirassada Brunete des de les vuit del vespre fins a la una de la matinada. A partir d’aleshores, es viuen dos moments clau per televisió: l’informatiu conduit per Iñaki Gabilondo on informa sobre la situació del cop d’Estat i la retransmissió en directe del missatge del rei Joan Carles I, en el qual desacredita el cop d’Estat i apel·la a la defensa de la democràcia i de la Constitució. “Sense els transistors la gent hagués estat més desinformada”, assegura Farràs, “però el més decisiu va ser l’aparició del rei. Després d’això, la gent se’n va anar a dormir”.

Malgrat tot, una figura el paper de la qual no va ser tan reconegut durant el 23-F, però que, segons Cullell i Farràs, va ser fonamental, és la de Jordi Pujol. Segons Cullell, l’expresident “va ser la veu autoritzada de l’estat”, ja que “ell parla amb el rei i parla en nom del rei”.

La premsa del 24-F

Actualment, els mitjans digitals tenen la capacitat de publicar informacions a l’instant, però al 1981 la premsa escrita es limitava a fer tirades d’exemplars diàries. Així doncs, tenint en compte que el 23-F va durar només unes hores, la principal càrrega informativa va aparèixer l’endemà del cop d’Estat.

El_País_23F
Una de les portades de EL PAÍS durant el 23-F – EL PAÍS

“El País és un dels grans artífexs de la transició”. Amb aquestes paraules, Juan Luis Cebrián, aleshores director d’El País, defineix la importància del mitjà durant l’època post-franquista en el seu llibre de memòries Primera Página. Vida de un periodista. Probablement aquesta afirmació vingui motivada pel paper que va representar El País durant el 23 i 24 de febrer de 1981. Durant el vespre del cop d’Estat, amb el Congrés dels Diputats ocupat i València assetjada militarment, El País va treure una edició especial titulada “El País, con la Constitución”, mostrant-se així com el primer mitjà de comunicació clarament partidari de la democràcia. L’endemà, amb la situació controlada, però amb els diputats encara dins l’hemicicle, l’edició d’El País es va titular “El intento de golpe de Estado, en vías de fracaso”, i es centrava en la defensa de la Constitució i en destacar les figures que van oposar resistència als colpistes. ”El País va marcar territori”, assegura Cullell. Segons el periodista, aleshores El País tenia “una credibilitat descomunal”.

En el reportatge La columna i el poder: una història crítica de ‘La Vanguardia’, publicat a El Crític, Javier Borràs recull la comparació que fa Jaume Guillamet entre l’ABC i La Vanguardia després de la mort de Franco. Segons Guillamet, La Vanguardia s’obre al catalanisme, sense deixar de ser conservadora, i dóna suport a Adolfo Suárez; mentre que l’ABC esdevé franquista i defensa a Arias Navarro com a opció política continuista amb el franquisme. Cullell afirma que, com feia el diari El Alcázar, l’ABC actuava com a “portaveu dels colpistes”, destacant l’actuació d’un dels seus columnistes, Emilio Romero. D’altra banda, Farràs creu que “La Vanguardia, com és propi de la seva naturalesa, va adaptar-se al poder”. Efectivament, La Vanguardia, en l’edició del 24 de febrer, va fer un tracte molt informatiu del cop d’estat, i en la seva editorial va elogiar la figura del rei Joan Carles I alhora que denunciava moderadament l’actuació dels colpistes. L’ABC però, va passar de recolzar posicions properes al franquisme a defensar la Constitució a partir del 23-F.

Operación Palace: l’evidència de la desinformació

L’any 2014, l’equip de Salvados, dirigit per Jordi Évole, va emetre per La Sexta el fals documental Operación Palace. Durant les setmanes anteriors a la seva emissió, es va presentar com “el documental definitiu del 23-F”, segons recorda Andreu Farràs. La trama d’Operación Palace gira al voltant de la idea que el cop d’Estat del 23-F era, en realitat, un muntatge ideat pels partits polítics, amb el consentiment del monarca, per reafirmar així la democràcia i evitar possibles futurs cops d’Estat. Al final del film s’especifica que la història explicada no és verídica. El documental va aconseguir un 23’9% de share amb més de 5’2 milions d’espectadors i va ser objecte de nombroses crítiques i lloances per part dels usuaris de les xarxes socials.

operación_palace
Logotip del documental Operación Palace – enlluita.org

Farràs va definir Operación Palace com “una distopia”, ja que, partint d’uns fets reals, planteja una situació inexistent que podria haver passat en un moment determinat de la història. Juanlu de Paolis, un dels tres guionistes del documental, assegura que la seva principal inspiració va ser el fals documental francès Opération Lune, que parteix de la idea que el viatge a la Lluna va ser un muntatge cinematogràfic dirigit per Stanley Kubrick. “Va ser un format que ens va agradar molt i vam voler fer una cosa semblant”, assegura el guionista. Quan estaven buscant un tema dins la història espanyola que es pogués adaptar a aquest format es van topar amb el 23-F. “Sempre s’ha tingut la sensació que no s’ha explicat tot el que va passar”, diu De Paolis. A més, quan van buscar informació sobre el cop d’Estat, es van trobar amb el fet que la majoria de documentació encara estava classificada.

De Paolis afirma que l’objectiu final d’Operación Palace era “denunciar la situació de mancança informativa sobre el 23-F i comprovar si es podia especular sobre un tema tan important de la història d’Espanya”. Durant l’emissió del programa, molts espectadors van creure que la realitat que mostrava el documental era verídica i, al descobrir la veritat, molts d’ells van criticar durament a l’equip de Salvados. Pere Cullell afirma que el que realment va fer Operación Palace va ser alliçonar a la societat: “ens estaven ensenyant que sempre s’ha de ser crític amb tot el que veiem”.

Durant la nit del 23-F, l’única manera que tenia la societat d’informar-se era a partir de la ràdio, fins que el missatge del rei va posar punt i final a una de les nits viscudes amb més tensió de la història recent espanyola. Avui en dia, vivim en l’anomenada era de la informació, nom que prové de la sobre-informació que patim gràcies (o per culpa) de l’explosió digital i de les xarxes socials. Tot i això, encara romanen certs interrogants sobre un fet tan important en la història espanyola com és el cop d’Estat de 1981.

Anuncios