Article publicat originalment a Pompeunomics el 20 de gener de 2017.

Marc Vilajosana (@MarcVilajosana)

El passat 9 de novembre vaig veure el programa de Salvados titulat “Naomi Klein. Nace, vive, consume”, que focalitza el seu contingut en les conseqüències que provoca el capitalisme en el medi ambient, i la seva relació amb la política i la psicologia de les persones. El fil principal del documental era l’entrevista que en Jordi Évole feia a la Naomi Klein, una escriptora i periodista canadenca molt crítica amb el sistema capitalista. El programa abastava molts temes interrelacionats: la desigualtat que provoca aquest sistema econòmic, el present i el futur de les energies fòssils i renovables, la relació del capitalisme amb la democràcia… Tots ells temes molt interessants i que mereixerien un article independent per parlar sobre ells. Però va haver un d’aquests temes que malgrat va quedar una mica desapercebut, a mi em va cridar molt l’atenció perquè considero que no estem suficientment conscienciats de la seva cabdal importància: el consum responsable.

Des que va esclatar la crisi econòmica, l’any 2008, tant a Espanya com a Europa va adoptar-se una política econòmica d’austeritat, que consistia, de forma simplificada i generalitzada, en retallar prestacions socials i augmentar impostos indirectes. Què van provocar aquestes mesures? Malgrat que sí que és cert que, en part, van aconseguir reduir el deute i, poc a poc, reduir l’atur, va provocar un augment en les desigualtats econòmiques, provocant una fragmentació de la societat i empobrint cada cop més la gent amb menys recursos. I sí, es van crear nous llocs de treballs, però la majoria d’ells amb contractes temporals i sous molt més baixos dels que hi havia abans de la crisi. Malgrat tot, les grans empreses no van ser tant afectades per la crisi com un podria esperar-se; de fet, algunes inclús es van enriquir gràcies a ella.

És arran d’aquest fet i de les desigualtats socials provocades per la crisi que la gent va començar a aixecar la veu a tot el món. Aquí a Espanya, les crítiques i protestes van arribar al seu moment crític l’any 2011, en el que ara coneixem com el moviment 15-M. A partir d’aquest moviment es van crear una gran quantitat d’agrupacions activistes i inclús partits polítics que, actualment, tenen un pes polític important en el Congrés dels Diputats. Totes aquestes protestes dirigien la majoria de les seves rèpliques als mateixos protagonistes: criticaven els bancs, que enganyaven a la gent i s’havien aprofitat del desconeixement financer de la població; criticaven les grans empreses, que aprofitaven la crisi per contractar a sous baixos, reduir salaris o acomiadar treballadors; criticaven al Govern, per permetre totes aquestes accions, protegir als responsables i seguir actuant en la mateixa línia. Però molt poques vegades vèiem autocrítica. Quina responsabilitat tenim com a consumidors?

És molt fàcil trobar gent que critica i atorga la responsabilitat dels problemes a altres. Però, en canvi, és molt difícil trobar gent autocrítica, capaç d’adonar-se dels seus errors i de reconèixer la seva pròpia responsabilitat. Tingui la ideologia que tingui. Tots nosaltres, en tant que participem en l’activitat econòmica com a consumidors, realitzem decisions a l’hora d’adquirir uns béns o serveis enlloc d’uns altres que provoquen conseqüències. És molt important tenir en compte això. Al cap i a la fi, en el sistema econòmic en el qual vivim, la demanda és el que acaba guiant el mercat. Si un mercat no té suficients demandants, si un bé no té suficients compradors, no surt a compte invertir en aquesta activitat econòmica; en canvi, un mercat amb molta demanda és més atractiu a l’hora d’invertir.

En la gran majoria dels casos, els nostres criteris a l’hora d’adquirir productes es poden simplificar en dos elements: la preferència i el preu. Partint de la suposició que tenim una necessitat a cobrir (com podria ser, per exemple, que volem roba nova) ens hem de plantejar com cobrir aquesta necessitat. De fet, la definició més bàsica d’economia és aquesta: la ciència social que estudia la relació entre unes necessitats infinites i uns recursos escassos. Per tant, en el nostre exemple, volem comprar roba, i resulta que al nostre poble hi ha tres botigues de roba, una al costat de l’altra. Així que entrem i comencem a mirar la roba que hi ha. Quin criteri aplicarem a l’hora d’escollir aquelles peces de roba que acabarem adquirint? Primer, ens fixarem en aquelles peces que més ens agradin. Acte seguit, el primer que farem serà mirar el preu. Atès que tenim uns diners limitats (o, com a mínim, ens hem imposat un màxim de despesa en aquesta activitat econòmica), no podem quedar-nos tots els articles que ens agradarien, així que no ens queda més remei que triar. Prendre una decisió. Així que mirem tota la roba preseleccionada, mirem els preus, ens la provem a veure com ens queda i, finalment, escollim aquelles peces que comprarem.

Fins aquí, tot sembla normal. És una de les lliçons bàsiques de l’economia. Però ens estem oblidant una cosa. Exacte! Les conseqüències que provoca haver comprat aquell producte. Nosaltres sortim molt contents de la botiga per haver gastat només 10 euros en una samarreta però, ens hem plantejat per què aquella samarreta només costava 10 euros? Tots els productes tenen un cost de producció, és a dir, els diners que val crear aquest bé (crear-lo, modificar-lo, distribuir-lo, arreglar-lo… Tot depèn de l’activitat econòmica de la qual parlem). A més d’aquest cost de producció unitari de cada bé, les empreses han de pagar una sèrie de costos fixos, independentment del nombre de productes que venguin: el lloguer del local, els salaris dels treballadors, la publicitat… I a més de tot això, les empreses volen guanyar beneficis! Per tant, si una samarreta ens ha costat només 10 euros i donem per suposat que l’empresa ha guanyat beneficis, quant ha costat produir aquest producte? Com és possible que costi tan poc?

001-zara

En aquests casos és bo que hi reflexionem abans de comprar. La roba és un molt bon exemple. Sí, hi ha samarretes que les podem comprar noves per 10 euros, inclús per 5 euros. Com han estat produïdes? Doncs la veritat és que tota aquesta roba ha estat produïda en fàbriques de països del tercer món per treballadors i treballadores en unes condicions laborals deplorables i cobrant uns salaris irrisoris. El que estem provocant quan comprem aquests productes aparentment tan barats és donar perpetuïtat a aquest model econòmic. I l’explotació laboral no és l’única conseqüència negativa. Moltes grans multinacionals contaminen el planeta de forma abusiva, generen una quantitat enorme de residus, utilitzen productes tòxics per les persones i pel medi ambient… Els grans bancs, on tots dipositem els nostres estalvis, utilitzen els nostres diners per invertir en mercats com l’armamentístic, que proveeix d’armes de foc a tots els involucrats en conflictes armats.

Després tots critiquem aquestes actuacions de les grans empreses, però som nosaltres, els consumidors, els qui, amb el nostre poder d’adquisició mantenim el mateix model laboral i econòmic. Tenim el poder de canviar les coses! Existeixen multitud de petits comerços i iniciatives a gairebé tots els sectors i mercats econòmics que ofereixen alternatives de consum produïdes d’una manera sostenible, sense perjudicar el medi ambient, que garanteixen un sou i unes condicions laborals dignes dels seus treballadors i que tenen organitzacions democràtiques dins els organigrames de les seves empreses. Llavors, per què no triomfen tant aquestes empreses, si són tan respectuoses? Doncs perquè tots aquests aspectes incrementen el cost d’un producte, la qual cosa fa incrementar el preu dels productes. Els béns i serveis sostenibles són, generalment, més cars que els que no ho són. I la gent, com hem dit abans, es guia sobretot pel preu dels productes.

Hem de ser capaços de donar un pas endavant i conscienciar-nos a l’hora de comprar productes. Pensar en com han estat produïts, en quines condicions. Aquesta és la responsabilitat que tenim com a consumidors envers la societat.

Anuncios